Guilhèm de Peitieus
Gasconha
#11
Ab la dolchor del temps novel
Ben vuelh que sapchon li pluzor
Companho, farai un vers qu'er covinen 
Companho, non puesc mudar qu'eo no m'effrei 
Companho, tant ai agutz d'avols conres 
Farai chansoneta nueva
Farai un vers de dreit nien 
Farai un vers, pos mi sonelh

Mout jauzens me prenc en amar
Pos de chantar m'es pres talentz 
Pus vezem de novelh florir


Ab la dolchor del temps novel
Foillo li bosc, e li aucel
Chanton chascus en lor lati
Segon lo vers del novel chan;
Adonc esta ben c'om s'aisi
D'acho don hom a plus tal an.

De lai don plus m'es bon e bel
Non vei mesager ni sagel,
Per que mos cors non dorm ni ri,
Ni no m'aus traire adenan,
Tro qu'ieu sacha ben de fi
S'el' es aissi com eu deman.

La nostr' amor vai enaissi
Com la branca de l'albespi
Qu'esta sobre l'arbre tremblan,
La nuoit, a la ploja ez al gel,
Tro l'endeman, que·l sols s'espan
Per las fueillas verz e·l ramel.

Enquer me membra d'un mati
Que nos fezem de guerra fi,
E que·m donet un don tan gran,
Sa drudari' e son anel:
Enquer me lais Dieus viure tan
C'aja mas manz soz so mantel!

Qu'ieu non ai soing d'estraing lati
Que·m parta de mon Bon Vezi,
Qu'ieu sai de paraulas com van
Ab un breu sermon que s'espel,
Que tal se van d'amor gaban,
Nos n'avem la pessa e·l coutel.
Ben vuelh que sapchon li pluzor
D'est vers si's de bona color,
Qu'ieu ai trag de mon obrador;
Qu'ieu port d'ayselh mestier la flor
Et es vertaz,
E puesc ne traire·l vers auctor
Quant er lassatz.

Ieu conosc ben sen e folhor,
E conosc anta et honor,
Et ai ardiment e paor;
E si·m paretez un juec d'amor
No suy tan fatz
No·n sapcha triar lo melhor
D'entre·ls malvatz.

Ieu conosc ben selh qui be·m di,
E selh qui·m vol mal atressi,
E conosc ben selhuy qui·m ri,
E si·l pro s'azauton de mi,
Conosc assaz
Qu'a tressi dey voler lor fi e lor solatz.

Mas ben aya sel qui·m noyri,
Que tan bo mestier m'eschari
Que anc a negu non falhi;
Qu'ieu sai jogar sobre coyssi
A totz tocatz;
Mais en say de nulh mo vezi,
Qual que·m vejatz.

Dieu en lau e Sanh Jolia:
Tant ai apres del juec doussa
Que sobre totz n'ai bona ma,
E selh qui cosselh mi querra
Non l'er vedatz,
Ni us de mi noa tornara
Descosselhatz.

Qu'ieu ai nom "maiestre certa":
Ja m'amigu' anueg no m'aura
Que no·m vuelh' aver l'endema;
Qu'ieu suy d'aquest mestier, so·m va,
Tan ensenhatz
Que be·n sai guazanhar mon pa
En totz mercatz.

Pero no m'auzetz tan guabier
Qu'ieu non fos rahusatz l'autr' ier,
Que jogav' a un joc grossier,
Que·m fon trop bos al cap primier
Tro fuy 'ntaulatz;
Quan guardiey, no m'ac plus mestier,
Si·m fon camjatz.

Mas elha·m dis un reprovier:
"Don, vostre dat son menudier,
Et ieu revit vos a doblier."
Fis m'ieu: "Qui·m dava Monpeslier,
Non er laissatz."
E leviey un pauc son taulier,
Ab ams mos bratz.

Et quant l'aic levat lo taulier,
Empeis los datz,
E·ill duy foron cairat manier
E·l terz plombatz.

E fi·ls fort ferir al taulier
E fon joguatz.
Companho, farai un vers qui·s covinen,
Et aura·i mais de foudatz no·y a de sen,
Et er totz mesclatz d'amor e de joy e de joven.

E tenguatz lo per vilan qui no·l enten,
O dins son cor voluntiers non l'apren:
Greu partir si fai d'amor qui la troba a talen.

Dos cavalhs ai a ma sselha, ben e gen,
Bon son et adreg per armas e valen,
E no·ls puesc amdos tener, que l'us l'autre non cossen.

Si·ls pogues adomesjar a mon talen,
Ja no volgr'alhors mudar mon garnimen,
Que meils for'encavalguatz de nuill ome viven.

Launs fon dels montaniers lo plus corren,
Mas aitan fer' estranhez'a longuamen
Et es tan fers e salvatges, que del bailar si defen.

L'autre fon noyritz sa jus part Cofolen
Ez anc no·n vis bellazor, mon escien:
Aquest non er ja camjatz ni per aur ni per argen.

Qu'ie·l donei a son senhor polin payssen,
Pero si·m retinc ieu tan de covenen
Que, s'ilh lo tenia un an, qu'ieu lo tengues mais de cen.

Cavalier, datz mi cosselh d'un pessamen:
·Anc mays no fuy issaratz de cauzimen· :
Res non sai ab qual me tengua, de n'Agnes o de n'Arsen.

De Gimel ai lo castel e·l mandamen,
E per Niol fauc ergueill a tota gen:
C'ambedui me son jurat e plevit per sagramen.
Companho, non puesc mudar qu'eo no m'effrei
De novellas qu'ai auzidas et que vei:
Qu'una domna s'es clamada de sos gardadors a mei.

E diz que non volo prendre dreit ni lei,
Ans la teno esserrada quada trei:
Tant l'us no·ill larga l'estaca que l'altre plus no la·ill plei.

Et aquill fan entre lor aital agrei:
L'us es compains gens a foc mandacarrei,
E meno trop major nausa que la mainada del rei.

Et eu dic vos, gardador, e vos castei:
E sera ben grans folia qui no·m crei:
Greu verretz neguna garda que ad oras non sonei.

Qu'eu anc non vi nulla domn'ab tan gran fei,
Qui non vol prendre son plait o sa mercei,
S'om l'aloigna de proessa, que ab malvestatz non plaidei.
E si·l tenez a cartat lo bon conrei,
Adoba·s d'aquel que troba viron sei:
Si non pot aver caval, ela compra palafrei.

Non i a negu de vos ia·m desautrei,
S'om li vedava vi fort per malavei,
Non begues enanz de l'aiga que·s laissez morir de sei.

Chascus beuri'ans de l'aiga que·s laises morir dessei.
Companho, tant ai agutz d'avols conres
Qu'ieu non puesc mudar no·n chan e que no·m pes;
Enpero no vueill c'om sapcha mon afar de maintas res.

E dirai vos m'entendensa, de que es:
No m'azauta cons gardatz ni gorcs ses peis,
Ni gabars de malvatz homes com de lor faitz non agues.

Senher Dieus, quez es del mon capdels e reis,
Qui anc premier gardet con, com non esteis
C'anc no fo mestiers ni garda c'a sidons estes sordeis.

Pero dirai vos de con, cals es sa leis,
Com sel hom que mal n'a fait e peitz n'a pres:
Si queg'autra res en merma, qui·n pana, e cons en creis.

E sel qui no volra·n creire mos casteis,
An ho vezer pres lo bosc, en un deveis:
Per un albre c'om hi tailla n'i naison ho dos ho treis.

E quan lo bocx es taillatz, nais plus espes
E·l senher no·n pert son comte ni sos ses:
A revers planh hom la tala, si·l dampnatges no·i es ges.

Tortz es c'om planha la tala si negun dan no·i a ges.
Farai chansoneta nueva,
Ans que vent ni gel ni plueva;
Ma dona m'assai' e·m prueva,
Quossi de qual guiza l'am;
E ja per plag que m'en mueva
No·m solvera de son liam;

Qu'ans mi rent a lieys e·m liure,
Qu'en sa carta·m pot escriure;
E no m·en tengatz per yure
S'ieu ma bona dompna am,
Quar senes lieys non puesc viure,
Tant ai pres de s'amor gran fam.

Que plus ez blanca qu'evori,
Per qu'ieu autra non azori:
Si·m breu non ai ajutori,
Cum ma bona dompna m'am,
Morrai, pel cap sanh Gregori,
Si no·m bayz' en cambr' o sotz ram.

Qual pro y auretz, dompna conja,
Si vostr' amors mi deslonja?
Par que·us vulhatz metre monja.
E sapchatz, quar tan vos am,
Tem que la dolors me ponia,
Si no·m faitz dreg dels tortz qu'ie·us clam.

Qual pro y auretz, s'ieu m'enclostre
E no·m retenetz per vostre?
Totz lo joys del mon es nostre,
Dompna, s'amduy nos amam,
Lay al mieu amic Daurostre
Dic e man que chan e no bram.

Per aquesta fri e tremble,
Quar de tam bon' amor l'am;
Qu'anc no cug que·n nasques semble
En semblan del gran linh n'Adam.
Farai un vers de dreit nien,
Non er de mi ni d'autra gen,
Non er d'amor ni de joven,
Ni de ren au,
Qu'enans fo trobatz en durmen
Sus un chivau.

No sai en qual hora·m fui natz,
No soi alegres ni iratz,
No soi estranhs ni soi privatz,
Ni no·n puesc au,
Qu'enaisi fui de nueitz fadatz
Sobr' un pueg au.

No sai cora·m fui endormitz,
Ni cora·m veill, s'om no m'o ditz!
Per pauc no m'es lo cor partitz
D'un dol corau,
E no m'o pretz una fromitz,
Per saint Marsau!

Malautz soi e cremi morir,
E re no sai mas quan n'aug dir.
Metge querrai al mieu albir,
E no·m sai cau:
Bos metges er si·m pot guerir,
Mas non, si·m mau.

Amigu' ai ieu, non sai qui s'es,
C'anc no la vi, si m'aiut fes,
Ni·m fes que·m plassa ni que·m pes,
Ni no m'en cau
C'anc non ac Norman ni Franses
Dins mon ostau.

Anc non la vi et am la fort,
Anc no·n aic dreit ni no·m fes tort;
Quan no la vei, be m'en deport,
No·m prez un jau,
Qu'ie·n sai gensor e belazor,
E que mai vau.

Fait ai lo vers, no sai de cui,
Et trametrai lo a celui
Que lo·m trameta per autrui,
Enves Peitau,
Que·m tramezes del sieu estui
La contraclau.
Farai un vers, pos mi sonelh
E·m vauc e m'estauc al solelh.
Domnas i a de mal conselh,
E sai dir cals:
Cellas c'amor de cavalier
Tornon a mals.

Domna fai gran pechat mortal
Que no ama cavalier leal;
Mas s'ama o monge o clergal,
Non a razo:
Per dreg la deuri' hom cremar
Ab un tezo.

En Alvernhe, part Lemozi,
M'en aniey totz sols a tapi:
Trobei la moller d'en Guari
E d'en Bernart;
Saluderon mi simplamentz
Per san Launart.

La una·m diz en son latin:
"E Dieus vos salf, don pelerin;
Mout mi semblatz de bel aizin,
Mon escient;
Mas trop envai per sto camin
De folla gent."

Ar auzires qu'ai respondut;
And no li diz ni bat ni but,
Ni fer ni fust no ai mentagut,
Mas sol aitan:
"Babariol, babariol,
Babatian."

So diz n'Agnes a n'Ermessen:
"Trobat avem qu'anam queren.
Sor, per amor Deu, l'alberguem,
Que ben es mutz,
E ja per lui nostre sonselh
Non er sabutz."

La una·m pres sotz son mantel,
Menet m'en cambra, al fornel.
Sapchatz qu'a mi fo bon e bel,
E·l focs fo bos,
Et ieu calfei me volontiers
Als gros carbos.

A manjar mi deron capos,
E sapchatz ac i mais de dos,
E no·i ac cog ni cogastros,
Mas sol nos tres;
E·l pans fo blancs e·l vins fo bos
E·l pebr' espes.

"Sor, aquest hom es enginhos,
E laissa lo parler per nos:
Nos aportem nostre gat ros
De mantement,
Que·l fara parlar az estros,
Si de re·nz ment."

N'Agnes anet per l'enujos,
E fo granz et ab loncz guinhos:
E ieu, can lo vi entre nos,
Aig n'espavent,
Qu'a pauc non perdei la valor
E l'ardiment.

Quant aguem begut e manjat,
Eu mi despoillei a lor grat.
Detras m'aporteron lo gat
Mal e felon;
La una·l tira del costat
Tro al tallon.

Per la coa de mentenen
Tira·l gat et et escoissen:
Plajas mi feron mais de cen
Acuella ves;
Mas eu no·m mogra ces enquers,
Qui m'ausizes.

"Sor, diz n'Agnes a n'Ermessen,
Mutz es, que ben es connoissen;
Sor, del banh nos apareillem
E del sojorn."
Ueit jorns ez encar mais estei
En aquel forn.

Tant las fotei com auzirets:
Cen e quatre vint et ueit vetz,
Qu'a pauc no·i rompei mos corretz
E mos arnes;
E no·us puesc dir lo malaveg,
Tan gran m'en pres.

Ges no·us sai dir lo malaveg,
Tan cran m'en pres.
Mout jauzens me prenc en amar
Un joy don plus mi vuelh aizir,
E pus en joy vuelh revertir
Ben dey, si puesc, al mielhs anar,
Quar mielhs onra·m, estiers cujar
Qu'om puesca vezer ni auzir.

Ieu, so sabetz, no·m dey gabar
Ni de grans laus no·m say formir,
Mas si anc nulhs joys poc florir,
Aquest deu sobre totz granar
E part los autres esmerar,
Si cum sol brus jorns esclarzir.

Anc mais no poc hom faissonar
Co's, en voler ni en dezir
Ni en pensar ni en cossir;
Aitals joys no pot par trobar,
E qui be·l volria lauzar
D'un an no y poiri' avenir.

Totz joys li deu humiliar,
Et tota ricor obezir
Mi dons, per son belh aculhir
E per son belh plazent esguar;
E deu hom mais cent ans durar
Qui·l joy de s'amor pot sazir.

Per son joy pot malautz sanar,
E per sa ira sas morir
E savis hom enfolezir
E belhs hom sa beutat mudar
E·l plus cortes vilanejar
E totz vilas encortezir.

Pus hom genzor no·n pot trobar
Ni huelhs vezer ni boca dir,
A mos ops la vuelh retenir,
Per lo cor dedins refrescar
E per la carn renovellar,
Que no puesca envellezir.

Si·m vol mi dons s'amor donar,
Pres suy del penr' e del grazir
E del celar e del blandir
E de sos plazers dir e far
E de sos pretz tener en car
E de son laus enavantir.

Ren per autruy non l'aus mandar,
Tal paor ay qu'ades s'azir,
Ni ieu mezeys, tan tem falhir,
No l'aus m'amor fort assemblar;
Mas elha·m deu mo mielhs triar,
Pus sap qu'ab lieys ai a guerir.
Pos de chantar m'es pres talentz
Farai un vers, don sui dolenz:
Mais non serai obedienz
En Peitau ni en Lemozi.

Qu'era m'en irai en eisil:
En gran paor, en gran peril,
En guerra laissarai min fil,
E faran li mal siei vezi.

Lo departirs m'es aitan grieus
Del seignoratge de Peitieus!
En garda lais Folcon d'Angieus
Tota la terra e son cozi.

Si Folcos d'Angieus no·l socor,
E·l reis de cui ieu tent m'onor,
Faran li mal tut li plusor,
Felon Gascon et Angevi.

Si ben non es savis ni pros,
Cant ieu serai partiz de vos,
Vias l'auran tornat en jos,
Car lo veiran jov' e mesqui.

Merce quier a mon compaignon
S'anc li fi tort gu'il m'o perdon;
Et ieu grec en Jesu del tron
Et en romans et en lati.

De proeza e de joi fui,
Mais ara partem ambedui;
Et eu irai m'en a scellui
On tut peccador troban fi.

Mout ai estat cuendes e gais,
Mas nostre Seigner no·l vol mais;
Ar non puesc plus soffrir lo fais,
Tant soi aprochatz de la fi.

Tot ai guerpi cant amar sueill,
Cavalaria et orgueill;
E pos Dieu platz, tot o acueill,
E prec li que·m reteng' am si.

Toz mos amies prec a la mort
Que vengan tut e m'onren fort,
Qu'eu ai avut joi e deport
Loing e pres et e mon aizi.

Aissi guerpisc joi e deport
E vair e gris e sembeli.
Pus vezem de novelh florir
Pratz e vergiers reverdezir,
Rius e fontanas esclarzir,
Auras e vens,
Ben deu quascus lo joy jauzir
Don es jauzens.

D'Amor non dey dire mas be.
Quar no n'ai ni petit ni re?
Quar ben leu plus no m'en cove;
Pero leumens
Dona gran joy qui be·n mante
Los aizimens.

A totz jorns m'es pres enaissi
Qu'anc d'aquo qu'amiey non jauzi,
Ni o faray ni anc no fi.
Qu'az esciens
Fas mantas res que·l cor me di:
"Tot es niens."

Per tal n'ai meyns de bon saber
Quar vuelh so que no puesc aver,
E si·l reproviers me ditz ver
Certanamens:
"A bon coragge bon poder,
Qui's ben suffrens."

Ja no sera nuils hom ben fis
Contr' Amor si non l'es aclis,
Et als estranhs et als vezis
Non es consens,
Et a totz sels d'aicels aizis
Obediens.

Obediensa deu portar
A motas gens qui vol amar,
E coven li que sapcha far
Faigz avinens,
E que·s gart en cort de parlar
Vilanamens.

Del vers vos dig que mais en vau
Qui ben l'enten ni plus l'esgau,
Que·l mot son fag tug per egau
Cominalmens,
E·l sonetz, qu'ieu mezeis me·n lau
Bos e valens.

A Narbona, mas ieu no·i vau,
Sia·l prezens
Mos vers, e vuelh que d'aquest lau
Sia guirens.

Mon Esteve, mas ieu no·i vau,
Sia·l prezens
Mon vers e vuelh que d'aquest lau
Sia guirens.