Em dic Michaël i vaig néixer el dijous 25 de setembre del 1975 a Sant Junian, al Llemosí. Sóc occità, francès i europeu alhora. Reivindico la triple nacionalitat. La darrera, que és la més recent, l’acompanyo amb tot l’entusiasme de qui sap el preu de viure finalment en pau al continent culturalment més ric i variat del món, que li calgueren dues guerres, tan vergonyoses com mortals, per adonar-se que només la unió i el pa porten la felicitat a les famílies. Sóc, també, fill de la República que estimo perquè s’ha guanyat amb la sang i la fe de patriotes mil vegades més nobles que aquells que varen topar amb la guillotina venjativa, tot i que varen ser els Revolucionaris els qui començaren la discriminació constitucional contra els suposats dialectes, aquelles llengües regionals que no eren dignes de ser estimades. Quant als països d’Óc, on sempre he viscut, excepte els cinc anys meravellosos que vaig passar a Escòcia i Irlanda, són la terra del meu cor, el sol dels meus somriures, la sal de les meves llàgrimes i l’eco de la meva veu. He viscut a la Ròcha-Choard, a Sanguinet, a prop de Biscaròssa, a Molegés, a la Provença, a Albi, a Vichèi, a Rodés, des d’on escric aquestes línies, i segur que n’oblido més de mitja dotzena... Vaig estudiar a Tolosa; vaig fer el servei militar a Montalban; vaig fer de paracaigudista a Pau, tot i que l’única llengua que em van ensenyar a l’escola va ser la de Molière, un parisenc! És cert que en Poquelin va ser un geni del teatre, no ho nego pas, però també és cert que els senyors Mistral, Roqueta o Bodon són lluny de ser uns escriptors de segona! A hores d’ara, gràcies al prestigi d’un premi Nobel i l’ajuda inestimable dels nostres germans catalans, gràcies també als esforços de normalització ortogràfica i gramatical de Loís Alibèrt i l’IEO, de Baiona a Llemotges passant per Montpeller, s’ha despertat un poble bell de bondat i passió i les notes del Se canta i la Copa santa ressonen a la boca dels fills dels trobadors... Així, doncs, sigueu benvinguts a casa meva, la casa d’una nació sense fronteres, dins la terra sagrada del gai saber, del paratge i de la fin’amor, a Occitània, que té una ànima eterna!